En aquest país tot té una grandària excepcional: Paisatges d'amplis horitzons, trens constituïts per un interminable nombre de vagons, camions enormes, rvs o vehicles d'esbarjo de dimensions molt generoses, de vegades impactants. Places de càmping acord a la mida dels rvs. Carreteres amples. Fins i tot per als productes d'alimentació hi ha grans formats. Arbres gegants. Boscos tan densos que en cas d'incendi (sempre que passi lluny de nuclis habitats) es deixa que cremin sense control, fins que els apaguin les pluges de tardor. Això permet que els boscos es regenerin i acullin de nou vida animal, ja que a partir dels 80 anys d'edat comencen a resultar impenetrables.
...Visitem un del jardins més bells del nord d’Itàlia. Giardinio Melzi, una propietat de principis del segle IXX, amb preciosos jardins i arbres monumentals a vora mateixa del llac i seguim en direcció a Como passant per un munt de poblets costaners i per una carretera estreta plena de trànsit, on conduir amb una AC és una aventura. No parem a la ciutat de Como, tot i que recomano fer-ho, i passem a la riba oposada en direcció Menaggio...
Dinamarca, el nostre objectiu per aquest estiu 2009, és el més petit dels països escandinaus. Format per moltes illes, les més importants Sjaelland i Fyn, i per la península de Jylland, el país de Hans Christian Andersen, va resultar ser un país exemplar on va ser un plaer desplaçar-se en bicicleta.
...Poc a poc el cel es cobreix de núvols, i fa acte de presència una fina pluja que ens va calant. El mariner de la nostre closca de nou ( és un comentari afectuós cap a la nostra embarcació, l'única de fusta, ja que la resta són de fibra ) ens indica que ens posem els impermeables que pengen d'un ganxo, alhora que ens mostra el lloc per on acaba de capbussar-se un tauró...
Sortim de Martorelles (Mollet) i agafem l’AP-7 en direcció Tarragona. Ens desviem cap a Reus, per la N-420 passem per Móra i Gandesa.
A Gandesa fem la primera parada. Cal visitar el Museu de la Batalla de l'Ebre, situat davant del Celler Cooperatiu, obra mestre del Modernisme. A l’agro-botiga del Celler podrem comprar vins de la D.O. Terra Alta, així com oli i productes de la terra.
Teníamos 3 destinos claros para este viaje: Albi, Millau y Roquefort.
Salimos el viernes por la tarde, sin mucha prisa, del parking sobre las 6.30. Encontramos bastante retención, lo que nos supuso un retraso de casi una hora. En el área de antes de La Junquera , paramos a llenar el depósito de gasoil, más barato que en el país vecino. De paso hicimos una pequeña merienda. Emprendimos de nuevo el viaje , nuestro destino es el área de Trébès, muy cercana a Carcassonne. La encontramos sin problemas, al lado del canal du Midi. Nos sorprendió lo llena que estaba, casi cogimos el último hueco.
Un cap de setmana de tres dies fent bici per la Via Verda de la comarca de la Terra Alta i el Baix Ebre.
El projecte de construcció del ferrocarril es va iniciar el 1863 però no seria fins i el 1942 que el tren arribaria a Tortosa. El ferrocarril que havia d'unir la Puebla de Híjar amb el port de St. Carles de la Ràpita, però no va arribar mai fins al mar. La caiguda d'un túnel en el pas de La Fontcalda va propiciar el tancament definitiu de la via al 1973. Ara la Via Verda fa realitat l'antic projecte d'una manera impensada pels seus constructors.
Inicialment havíem pensat en Sicília com un destí d'hivern. Vam estar indagant possibles combinacions de ferris i llocs per visitar i, conforme anàvem tenint dades, vam comprendre que els deu dies dels que podíem disposar a tot estirar, se'ns farien massa curts. Llavors ens vam preguntar, i per què no a l'estiu? És una illa, tindrem platja, podrem menjar gelats italians fins afartar-nos, ens encanta la pasta i la pizza, i en tres setmanes de vacances tindrem temps de voltar-la tota.
Corria l'any 1976. Feia poc que s'havia fet la presentació del primer Volkswagen Golf, i la revista "Autopista", la més coneguda llavors a l'Estat Espanyol, va fer una prova de 15.000 kms. amb el cotxe, de Madrid fins a Nordkapp. Era el primer cop que sentia parlar d'aquell indret, el relat i les fotos em van encisar i vaig pensar que un dia hi aniria. Vaig guardar la revista un parell de dècades, fins que la il·lusió, empentada per la realitat, es va anar apaivagant.
En comprar l'autocaravana al 2006, la idea d'anar es va tornar a encendre, i quan tornàvem de Normandia al 2007 vam començar a pensar-hi en que calia anar abans de que es fes vella...