Desembre, gener i febrer és l’estiu i la temperatura diürna no supera els 25º C. i a les nits fred 10-12 º C. A l’hivern ja us podeu imaginar.
L’illa nord és la "més poblada" amb 2,5 milions d’habitants aprox. amb una extensió de territori com ¼ d’Espanya. Es pot arribar a tots els seus racons amb facilitat i disposa d’extenses reserves i parcs nacionals.
Auckland és la capital comercial de NZ i punt de partida de la nostra ruta amb autocaravana, però un petit detall, la circulació és per l’esquerra, per sort el trànsit és tranquil i escàs.
Bay of islands, amb platges paradisíaques, illes i dofins, és el primer lloc que visitem i on va néixer NZ com a país. Russell era la claveguera de la corona Britànica al segle XVIII, centre de corsaris i deportats, gent que va introduir malalties esclavitzant i prostituint la població autòctona, els Maoris. La degradació era de tal magnitud que la reina d’Anglaterra va ordenar posar ordre i arribar a un acord amb els Maoris. El tractat de Waitangi, encara vigent, sembla ser clarament favorable als Britànics i encara cueja al parlament NZ. El poble Maori actualment està totalment occidentalitzat, però encara es pot trobar poblets Maoris per tota l’illa. Especialment a la ciutat de Rotorua.
Cape Reinga a la punta nord amb una platja de 150 km. i grans dunes , els boscos de Kauris , amb exemplars amb 2000 anys d’antiguitat i un diàmetre de 10 m, una mica més al sud a la ciutat de Matamata, és obligatori la visita a” Hobbiton City”.
Ens endinsem a l’interior, cap a les muntanyes, però compte amb aquestes muntanyes per que de tant en tant fan tremolar tota l’illa.
Rotorua és una ciutat balneari on t’adones que sota terra hi passen coses. La pudor d’ous podrits és per tot arreu i les fumeroles són a qualsevol racó. Més al sud es pot visitar la Champagne Pool , una paella natural de les mides d’un camp de futbol fent xup xup.
Som al llac Taupo, aquí va néixer l’illa fa una pila d’anys, el vas del llac fa 32 km de diàmetre i és el cràter principal de l’illa. La ciutat de Taupo gaudeix de la placidesa d’aquest enorme llac.
Arribem al lloc més calent de NZ; el Tongariro National Park, aquest parc el formen 2 volcans; el Tongariro de 1.967 m. i el Ruapehu de 2.797m, l’ultima erupció d’aquest esdevingué l’any 1994. Curiosament als seus vessants hi ha dues estacions d’esquí.
El Mount Tongariro el formen 2 cràters d’un km. de diàmetre aprox. De la carena del cràter sud fa 2500 anys va néixer el Mount Ngauruhoe de 2.287 m. Un magnífic con volcànic que serà el nostre proper objectiu.
La Tongariro Crossing , és una de les rutes d’un dia més boniques de NZ de 7 a 8 hores (dificultat fàcil) + 3 hores si es puja el Ngauruhoe (difícil) i té el seu recorregut pels cràters i cons volcànics del Tongariro. Al centre de visitants de Whakapapa trobem tota la informació necessària de la ruta i un càmping, a més, de la méteo és important conèixer les condicions sísmiques de la zona i reservar la llançadora que ens durà al punt de partida a les 7 a.m. i ens recollirà a l’altra banda del parc de retorn al càmping com a molt tard 5 p.m.
8 a.m. punt de partida a l’aparcament Mangatepopo , tenim 9 hores per fer-ho tot .Sortim per un camí molt ben senyalitzat i arribem a Soda Springs, el darrer punt d’aigua, voregem el front de lava de 5 metres de gruix que va vomitar el Ngauruhoe l’any 1975, i enfilem la forta pujada fins el cràter sud. Hem deixat gaire bé tothom enrere i som a la cruïlla cap al Ngauruhoe, però un cartell inquietant ens deixa glaçats,”TOXIC GAS”.
En lletra petita recomana no pujar al cràter si hi ha activitat sísmica, uf! de moment no es mou res, cap amunt . No deixem de contemplar l’enorme silueta cònica, i ben aviat ens adonem de la dificultat de la pujada. Veiem com 4 persones lluiten amb pedres, escòries i cendres, ens ve a la memòria el nostre estimat Pedraforca. Ja som sis a la lluita però ben aviat 2 ho deixen córrer, són alemanys i les noies engeguen a fer punyetes els seus companys i el maleït volcà, rere nostre en pugen mitja dotzena més, per sort la nostra experiència i encara bones condicions físiques ens duran al cim on arribem amb els dos alemanys.
El doble cràter del cim ens ofereix una visió magnífica de tot el parc i del llac Taupo, el forat d’uns 50 m. de fondària per 80 m de diàmetre produeix una estranya sensació.
Ganypada, fotos i cap avall súper satisfets. El descens és molt delicat i les relliscades sovintegen, del grup del darrera només en queden 4 i a l’altura que són de ben segur faran cim.
Ja som un altra vegada al cràter sud i el travessem pel mig fins la forta pujada que duu al Red Crater, un forat amb formes i colors impressionats on domina (és clar) el Red.
Descens fins als Emerald Lakes tres petis llacs d’aquest colors on l’aigua ni tocar-la! però la foto és magnífica , pujada al Blue Lake molt més gran i sembla que l’aigua de la superfície és bona. Comencem el descens cap el refugi Ketetahi i torna l’olor d’ous podrits i les fumeroles, a prop del refugi una font d’aigua que no convida gens a beure. Llarg descens fins l’aparcament Ketetahi on arribem a les 4 pm., encara ens sobra una hora.
Seguim cap el sud fent paradetes a multituds de racons interessants fins arribar a la capital política de NZ: Wellington. Una ciutat relativament petita però amb extensos barris amb cases de fusta i jardí tot molt ordenat i cuidat. El centre amb edificis alts de formigó i acer, amaguen un bulliciós comerç , oficines, el Parlament, jutjats, etc. I el port.
A Wellington embarquem cap a Picton, la porta d’entrada a l’illa sud.
El ferri travessa l’estret de Cook, enfila el Canal Tory i entra al fiord Queen Charlotte. Tres hores de navegació.
L’illa sud té una extensió similar a l’illa nord i és molt menys poblada, es pot pidir en dues parts:
A l’Est: les planures, cultius, ramats d’ovelles i vaques i les ciutats com Dunedin i Christchurch. Un territori plàcid i domesticat.
A l’ Oest, les muntanyes, glaceres, llacs, fiords i boscos. Naturalesa en estat pur.
Però també trobem platges i cales solitàries. L’Abel Tasman National Park al nord, és el lloc idoni per a practicar el senderisme i el caiac de mar, combinant ambdós en recorreguts de persos dies.
Seguim per la costa oest cap el sud, on persos cartell adverteixen .."propera benzinera xx Km o xxx km". Cal omplir el dipòsit per si de cas. Un altra sorpresa, un pont vell de fusta “150 mts” d’un sol carril i multiús, amb un senyal que diu "El tren té prioritat”.
Els Pankakes són uns penya-segats que el mar ha foradat i obert escletxes verticals on l’onada al trencar es canalitza sortint amb força cap amunt, els cops de les onades fan tremolar tot el penya-segat. No gaire lluny uns lleons marins són els únics usuaris d’una magnífica platja.
Les muntanyes s’enfilen cap a munt i arribem al Alps del Sud, segons el mapa, per que el temps és dolent i els núvols no deixen veure els cims, plou a nivell del mar i neva a 500 mts. d’altura . A 10 km. del mar ens trobem el resultat de tanta neu acumulada als cims produint-se una curiosa barreja de bosc subtropical "de 0 a 800 mtres d’altura i del gel que baixa dels 3800 m fins als 300 m". Dues glaceres baixen cap el mar de Tasman des del Mount Cook ; Frank Josef i Fox.
Arribem al Mount Aspiring. La carretera deixa la costa i s’endinsa cap els grans llacs interiors pel Haast Pass, aquí hi raja aigua per tot arreu i els rius baixen ben carregats.
Queenstown és la capital de l’aventura a NZ, al costat del llac Wakatipu, amb rius i muntanyes com els Remarcables. Un lloc on es pot practicar qualsevol activitat a l'aire lliure, això sí, no us oblideu del paraigües i la Visa.
El Fiorland National Park és la joia de la corona i Te Anau és el llac i la ciutat que fa de porta d’entrada.
Del 50 fiords i badies del parc, tan sols 2 "el Milford Sound i Doubtful Sound" es poden visitar amb vehicle terrestre i vaixell en un sol dia, la resta cal contractar un vaixell i persos dies de navegació o bé una ullada per mitjans aeris.
Al Milford Sound, s’arriba per l’ampla vall d’Eglington, 100 km. Des de Te Anau fins al llac Gunn, prats plens de flors i llacs, flanquejats per cims de més de 2000 mts d’altura.
Durant els anys 30 del segle XX, es va foradar el “Homer Tunnel “1,200 m. de longitud, el punt més estret de les parets de més 500 metres verticals entre les valls i que dona accés al Milford Sound, un dels llocs més bonics i espectaculars del planeta.
La carretera baixa fins als embarcadors des d'on es poden contractar els vaixells turístics amb ofertes i itineraris persos des de 3 hores fins a dies de navegació.
Quan som al ben mig del fiord el panorama és aclaparador i ens adonem del per què aquest indret està declarat Pratrimoni de la Humanitat per la UNESCO.
El Doubtful Sound, no el vàrem visitar per manca de temps. Per visitar-lo cal contractar al centre de visitants de Te Anau o bé al poble de Manapouri el transport amb vaixell, 1 hora de Manapouri pel llac del mateix nom fins West Arm ,1 hora per carretera on només circulen els busos turístics fins l’embarcador i unes 3 horetes més de vaixell per recórrer el fiord.
A la tornada es visita una central hidroelèctrica subterrània, per això es va construir aquest tram de carretera. Aquest lloc és un dels molts a NZ utilitzat per la filmació de la trilogia “El Senyor dels Anells”. A la darrera peli es veu una gran cova on els bons es refugien dels dolents i l’accés és un impressionant camí en zig zag fet a la paret d’una muntanya.
Deixem territoris salvatges i arribem a Invercargill la ciutat més al sud de l’illa, la curiosa orientació del arbres costaners ens indiquen que estem de sort amb el vent, sembla que aquí bufa de valent, Slope Point la fi de la terra habitable on un cartell indica la distància al Pol Sud (4500 km.) i separa el mar Tasman de l’oceà Pacífic.
Ja no deixarem el Pacífic, on ens esperen sorprenents indrets com el Nugget Point, un far i illots plens de lleons marins i foques, Kaka Point, on durant el dia es pot caminar per damunt d’un bosc petrificat de fa 150 milions d’anys i per fi al mateix lloc quan es fa fosc i a certa distància per no molestar-los apareixen del mar uns pingüins d’ulls grocs, una imatge que difícilment tornarem a veure fora de NZ.
Dunedin, una altra bonica ciutat on un dels principals atractius és l’estació de trens, un edifici que data del 1850, l’altre principal atractiu és la Península d’Otago, refugi d’un gran nombre d’aus marines, foques, lleons marins i pingüins. Durant el dia observem el vol majestuós de l’albatros reial un ocell que per volar només li cal desplegar els seus tres metres d’ales. Baixem a una platja per veure els lleons marins, on uns quants fan la migdiada i un parell més joves juguen a la sorra, però compte, un cartell ens avisa del perill d’apropar-se massa, els mascles tenen mala baba.
Al capvespre som a una caleta amb restriccions d’accés quan es fa fosc i tanques per la gent, el motiu és l’imminent arribada de pingüins blaus nans, amb 30 cm. d’altura i cecs. Un responsable de la seva conservació ens comenta els costums i vida d’aquest simpàtics animals i ens recomana silenci absolut, res de fotos i no moure’s i sobretot quan marxem comprovar si n’hi ha algun sota el cotxe o per la carretera, comte al senyal de trànsit (PENGÜINS CROSSING).
El mar és molt planer, a uns 50 mts. Un esquitxos s’apropen a la platja i d’un salt una dotzena de pingus es planten drets a la sorra, després d’uns segons de reconeixement creuen la platja amb pas insegur i agrupats, crec que saben que hi som però no ens veuen. Tots enfilen pels matolls cap els seus nius. Quelcom passa a 2 metres escassos de nosaltres. Quedem bocabadats per l’escena, quan un altra tongada de pingus salta a la platja. Inoblidable.
Ciutat de Oamaru, es Sant Esteve “Boxing Day”a NZ i comencen les rebaixes, molts comerços són oberts i amb bones ofertes, però on és la gent? Tot un carrer ple de botigues i tan sols un grup de japonesos, bé tres japonesos i tres catalans escurats observem els dependents avorrits i ens imaginem la mateixa escena a Barcelona, 2la fi del món”. Com s’ho fan per no tancar la barraca? Doncs aquí tothom viu bé. Quin misteri el d’aquest NZeladesos que no corren quan fan rebaixes.
Però sabeu on era ple de NZelandesos? Veient com els seus estimats pingus arriben cada vespre als seus nius. Cal prendre nota.
La darrera nit, l’última compra, l’últim sopar, som a Christchurch la capital de l’illa sud i aeroport internacional i és clar molts turistes pels carrers, australians, japonesos, USA i tres catalans que jo sàpiga. Deixem el que durant 24 dies i nits ha estat la nostra casa, fins i tot li diem adéu com si ens escoltes.
El mateix fem amb Nova Zelanda, però queda la darrera sorpresa, 60 dòlars de taxa turística, la sala d’embarcament i en un no res s’ha acabat.
Conclusions
Un país absolutament recomanable pel turista de natura i aventura, amb uns serveis d’informació excel·lents i molta professionalitat. Per tot arreu “on arriba l’asfalt” hi ha càmpings, motels i lloguer d’habitacions, senzills, nets i preus raonables. Res de luxe.
A tots els centres de visitants, recepció dels càmpings etc, hi ha uns estants on s’hi troba tota la informació necessària de qualsevol lloc de NZ. per si cal reservar quelcom servei o transport amb antelació, molt recomanable als lloc de gran interès i a l’estiu.
La xarxa de senders, rutes i ascensions és enorme, perfectament senyalitzada i documentada amb horaris i recomanacions molt útils
Detalls de NZ.
NZ 4 milions d’habitants - 270.000 km2, - 15h.x km2. i viuen força bé.
Catalunya 7 milions “ - 31.895 km2 - 219 h.x km2 i no som prou.
1 dolar NZ = 0,60 €.
El preu dels aliments frescos és igual que a Catalunya, no hi ha llet amb caducitat més enllà d’una setmana i la carn és molt bona, cal anar en comte amb els productes envasats, els seus gustos són diferents als nostres. L’electrònica és una mica més barateta, el preu del gasoil és de 0,90 dòlars.
La gent viu en cases de fusta generalment d’una planta amb jardí pel voltant molt ben cuidat, És significatiu veure les portes i finestres sense reixes. El preu de les cases oscil·la des de 150.000 als 300.000 dòlars. El blocs de pisos són inexistents excepte els apartaments del centre d’Auckland.
Sols la pedra és present als edificis antics de les cuitats. El formigó i l’acer és exclusiu al grans edificis d’oficines i serveis del centre de les grans ciutats.
A part del turisme, una gran font d’ingressos del país és la seva exportació de fusta i carn; les ovelles i vaques són per tot arreu i en menor quantitat els cérvols, per això tot el territori és absolutament delimitat amb tanques i per accedir a persos lloc d’interès cal obrir i tancar portes.
Conills i ànecs campen pels camps, parcs i jardins, sols l’Opòssum és considerat una plaga, n'hi ha 70 milions, aquest es mengen els Kiwis ocell autòcton en perill d’extinció. No hi ha serps ni animals perillosos.
Es curiós trobar cabres lligades a la porta d’entrada de les finques sobre tot a l’illa nord,
desconeixem el seu significat.
Per acabar, cal senyalar l’excel·lent nou servei de Singapur Airline,( Barcelona, Milà, Singapur).
Més imatges a la galeria sobre aquest viatge: No
