Una alternativa.

Avui llegia aquest article i m'ha semblat interessant.Us el penjo.

premeu aquí
Ara si.

jepi, no ho puc obrir, provare mes tard

Em recorda el que comentava darrerament en Raboga...

Acostumats a viure en un bosc, els arbres no ens deixen veure els prats.

Jo personalment fa temps que n'estic molt més que tip, l'altre dia comentava que sinó fos pels fills me'n marxava ben lluny demà mateix. A Noruega, per exemple... :woohoo:

Bona nit,
de tot l’article em quedo amb el missatge que no és més ric qui en té més, sinó qui menys necessita.
Salut!
Marce

MarceCRN ha escrit:

...de tot l’article em quedo amb el missatge que no és més ric qui en té més, sinó qui menys necessita.

Marceli, et dono tota la raó. En aquesta vida, la majoria de nosaltres ens hem impossat unes obligacions que sovint no ens permeten gaudir de les coses simples i sencilles.

nouespai, jo també hi aniria a viure a Noruega, però quan penso en el fred que ha de fer durant l'hiver ja no ho tinc tant clar ...
... haurem de fer com els nostres veins del nord: durant els mesos freds a la "Costa del Sol" i quan la calor comença a apretar doncs de Pirineus cap a munt.

Salutacions

Neus diu:
nouespai, jo també hi aniria a viure a Noruega, però quan penso en el fred que ha de fer durant l'hiver ja no ho tinc tant clar ...
... haurem de fer com els nostres veins del nord: durant els mesos freds a la "Costa del Sol" i quan la calor comença a apretar doncs de Pirineus cap a munt.


Neus, jo tambe hi aniria cap el nord,i al hivern cap a la "Costa Bava" o "Costa Dorada"pro tenim tans lligams, per a mi mol importants fills, nets

Jo sempre he admirat aquesta gent que els tenen tant ben posats. Emprendre una aventura com aquesta, déu n'hi do, has de ser molt valent i tenir les idees molt clares.
En el fons segur que hi ha molta gent que potser fariem el mateix, però al final, la por és la que et frena.

Bon dia,
penso que aquesta mena de decisions és millor prendre-les abans que comencis a crear al teu voltant una sèrie de llaços (bàsicament emocionals, que no materials) per tal de no provocar danys col•laterals al teu entorn més proper quan prens decisions d'aquesta mena.

Conec algú que va prioritzar el seu projecte vital al marge de la seva dona i els dos fills preadolescents que ha deixat... i clar, s’ha de valorar tot, i si ja has establert una sèrie de compromisos, allò valent és assumir-los i gestionar-los com millor sàpigues; i el teu projecte igual ha d’esperar uns anys.

Salutacions,
Marce.

En cap cas, mai són decisions fàcils de prendre:

- Si ets jove, deixes pares, germans, parents amb qui tens més o menys relació, amics i la feina (si la tens).
- Més tard has de deixar els fills, els pares, la resta de parents, més amics i la feina (si la mantens).
- A mida que passen els anys has de deixar els fills, els nets, els pares (sovint d'avançada edat), la resta de parents, els amics i la feina que encara que la mantinguis ja n'estàs tip d'ella.


Per la majoria de nosaltres és una decisió que difícilment prendrem algun dia, però malgrat tot admirem (no sempre) a qui ho fa.

Fa uns dies vaig veure un reportatge per la tele d’una parella amb 3 fills petits que va embarcar en un veler per donar la volta al mon. Durant el trajecte van patir turmentes, fam i manca d’aigua potable i durant el trajecte ella va quedar prenyada i va tenir els seu fill a alta mar.
... Era el seu somni, però jo mai posaria en perill la vida dels meus fills !!!

Per acabar aquest “totxo” os deixo l’enllaç del blog d’una jove parrella que fa uns mesos ho van deixar tot i en una AC estan recorren Europa (de moment).
dondevayaelsol.blogspot.com/

Salutacions

us posso l'enllaç d'un capitol d'Afers Exteriors, d'en Miquel Calçada on queda clar el que es pot fer en un moment donat


www.tv3.cat/ptv3/tv3TotsVideos.jsp?idint=119565482


Espero que es vegi

Marce tens tota la raó.

La veritat és que el que em referia jo era en el fet d'emprendre una aventura que et fa trencar amb tot allò que et lliga de mala manera i et talla les ales per a fer coses que realment et vindrien de gust.

Evidentment tot això passa per no trencar amb lligams tant forts com són la parella i els fills, i en definitiva, a tot un seguit de lligams amb persones que estimes i en certa manera depenen de tu.

Precisament és que que em fa tocar de peus a terra i em fa veure que això no és possible. No només pel mal que podria arribar a fer sinó als que estimo sinó que jo tampoc podria tirar endavant sense ells, per a molt atractiva que sigui l'aventura.

Quins rollos de disertacions que fotem!!!