GRÀCIES,GRÀCIES,I MIL GRÀCIES.
En aquests moments es quan t'adones del bon grup que som.
La veritat amics es que els ànims estan per terra en una setmana on hauríem d'estar en plena joia per la inauguració de l'àrea i per la festa de la Monacàlia. Per sort queden un parell de dies i haurem de fer un esforç per sobreposar-nos i agafar el toro per les banyes.
La meva avia tenia 95 anys, es vestia sola, es rentava,es feia el dinar i feia encara els dels altres doncs no volia ningú a la cuina. Això ho feia en una casa on son 4 de colla. Era una crack, es sentia útil i Deu l'hi ha donat la salut per poder-ho fer. Tenia qualitat de vida. Pensareu que amb 95 ja l'hi tocava. Sí es cert, és llei de vida. Però el que ha cremat més les nostres ments es que durant els tres dies que va estar ingresada no li van poder calmar el dolor que li provocava una pedra encallada a la bufeta. No podia passar pel quiròfan,doncs tots els metges deien que a la seva edat no ho resisitiria i això va provocar tot un seguit d'esdeveniments que la varem veure cridar de dolor els dies que va estar ingressada. Us prometo que no hi ha impotència més gran que veure-la patir i no poder-hi fer res. Finalment va morir, però el record dels crits d'angúnia i dolor no s'esborren fàcilment.
Vull des d'aquí donar les gràcies pel suport rebut per en Tiowillson i família els quals no ens han abandonat en cap moment.
La vida continua i amb vosaltres al costat es més fàcil tornar a posar un somriure als nostres llavis.
Una forta abraçada.
Salutacions.
... si vens amb mi,no hem demanis un camí planell,ni estels d'argent,ni un demà ple de promeses ,sols, un poc de sort ,i que la vida ens doni un camí ben llarg...
