Una de les coses per les que m’agrada anar-hi a la Catalunya Nord és per la possibilitat de poder sentir el català d’aquella banda. Acostumo a entrar-li a la gent amb un Bon dia! o Bona tarda!, i si veig que em segueixen, parlem en català. A vegades he vist, sobre tot amb la gent gran, que els hi fa molta gràcia, com una vegada que a Vilafranca de Conflent, camí de Fort Libèria, ens vam trobar pel camí un iaio i al saludar-lo amb un Bon dia!, el bon home ens va aturar i es va llançar a parlar-nos en català, es notava que estava encantadíssim de parlar-lo.
I a vegades la situació és còmica: visitant el Castell de Salses, ens vam trobar amb un grup de jubilats francesos. Des de les muralles es veia el Canigó i la guia al veure que els jubilats deien “Canigú”, els va corregir amb molta conya cap a la fonètica catalana, i tot el grup va començar a repetir “Canigó! Canigó!”.
Ara, que la sorpresa lingüística la vam tenir a Nîmes: a un forn on esperàvem tanda per a comprar, la dependenta al veure que parlàvem entre nosaltres en català, m’imagino que el resultaria quelcom familiar, es va adreçar a la Sara, la meva filla, en provençal!!! oferint-li un palet de pa, molt simpàtica la noia.
Salutacions i perdoneu el rotllo lingüístic,
Marce.
