TEMA:

Vaig trobar aquest text i el volia fer extensible perquè el trobo prou interessant.....espero que us agradi tant com a mi...un petonàs!!!
Mª José

La Vida en la Edad Media Los Viajes y Viajeros:
Una característica particular de la población, hacia mediados del siglo XI, fue su constante movimiento. A pesar de las fuertes presiones que se ejercían sobre los hombres para inmovilizarlos (existían obligaciones feudales que sujetaban a una mano de obra indispensable, así como tradiciones religiosas que condenaban el vagabundeo), el simple crecimiento de la población impulsó a un número cada vez más grande de personas fuera de sus lugares de origen. Los caminos de Europa occidental eran recorridos permanentemente por religiosos, caballeros, estudiantes, vagabundos, mercaderes y campesinos.
Una leyenda decía que el cuerpo del apóstol Santiago había sido enterrado en Compostela. esto dio origen a numerosas peregrinaciones , especialmente entre los siglo XI y XII. Los reyes españoles construyeron caminos, puentes, y hospitales para los viajeros. También se instalaron ferias, artesanos y mercaderes.
El espacio de las gentes medievales era muy limitado. Cuando los cronistas hacen referencia a la "tierra" sólo aluden a la Europa cristiana dependiente del pontificado romano. Fuera de este ámbito espacial estaba el Imperio Bizantino y el Islam y a partir de ahí los territorios eran bastante mal conocidos, mezclándose fábula con escasas dosis de realidad. Las noticias del Lejano Oriente llegaban a través de la Ruta de la Seda, contactos muy indirectos y limitados.
África y buena parte de Asia serían casi desconocidas para Europa. La mayoría de la población medieval no salía de su entorno más cercano durante toda su vida. La definición de proximidad en la época medieval está relacionada con la distancia que se podía recorrer a pie entre la salida y la puesta del sol, considerando en ese tiempo transcurrido tanto la ida como la vuelta. El ámbito de relación sería, por lo tanto, local.
La movilidad aumenta a partir del año 1000 cuando se produce un aumento de la seguridad en las vías de comunicación. Entre los culpables del aumento de esta movilidad encontramos el desarrollo de las peregrinaciones, especialmente a Santiago a través de la Ruta Jacobea. La puesta en marcha del Camino de Santiago por el que peregrinos de toda Europa llegarán a la costa atlántica, traerá consigo el aumento de los intercambios tanto económicos como culturales y artísticos. Bien es cierto que viajar en la época medieval no era una empresa fácil.
Los medios de transporte eran tremendamente primitivos y los caminos muy precarios. La estructura medieval era heredera de las vías romanas que empezaron a tener una mayor atención a partir del siglo XII. Durante estos viajes los viajeros podían ser asaltados por bandidos y había que pagar numerosos peajes al atravesar territorios señoriales lo que motivaba que el trayecto alcanzado fuera bastante limitado. Considerando que el viajero utilizara un animal para sus desplazamientos, no recorrería más de 60 kilómetros diarios por lo que atravesar Francia llevaba del orden de 20 días. Las vías fluviales serían más rápidas pero este medio de comunicación era más utilizado por las mercancías.
A pesar de estos inconvenientes los viajeros eran relativamente abundantes. Por ejemplo, por la ciudad francesa de Aix pasaban una media de 13 viajeros diarios. Juglares, vagabundos, peregrinos, clérigos, soldados, prostitutas, animaban los caminos europeos y se alojaban en la limitada red de posadas existente. Los hospitales para peregrinos y albergues ampliarán esta oferta asistencial en aquellas zonas del Camino por las que el tránsito de viajeros era mayor. La mayoría de los peregrinos procedentes de Francia pasaban por el hospital de Roncesvalles en cuyo cementerio descansan los restos de un amplio número de viajeros que no pudieron cumplir su sueño de alcanzar la tumba del apóstol.
A partir del sigloXII se produce en la Europa cristiana un aumento de la comunicación con el exterior. Un buen ejemplo serían los viajes realizados durante el siglo XIII por el mercader veneciano Marco Polo. De esta manera las mentalidades europeas pudieron conocer nuevas culturas.
En un mundo plagado de violencias como era el altomedieval se impuso obligatoriamente la hospitalidad, tanto en casas como en monasterios. El viajero o peregrino podía refugiarse del cansancio o de los bandidos acogiéndose a la hospitalidad brindada. "Quienquiera que rehuse al huésped recién llegado a un techo o un hogar pagará tres sueldos de multa" según aparece en la ley burgundia. Aunque los viajes y traslados no fueran muy numerosos, el viajero podía moverse con la tranquilidad de que él y su montura recibirían un trato respetuoso allí donde solicitara hospitalidad. Esta es la razón de la creación de hospederías donde se pueden alojar los peregrinos, en un momento donde las peregrinaciones empiezan a tomar forma.
De esta manera se intenta evitar que los viajeros no tengan que prostituirse para poder llegar a su destino, como ocurrió a unos compañeros anglosajones de san Bonifacio. Esta práctica debía ser corriente por lo que la Iglesia prohibió a las mujeres la peregrinación. En Corbie se instituyó una posada para doce viajeros mientras que en Saint-Germain-des-Pres se contaron 140 huéspedes en un solo día durante el año 829. Carlomagno animó a los obispos a instituir hospederías para pobres y ricos, diferenciándose también a los viajeros por su condición social.

Aquest fil m’agrada. Precisament a l’edat mitjana i al que seria més tarda Catalunya, es va instituir un instrument , les assemblees de Pau i Treva de Déu, i un dels seus objectius era garantir la seguretat i mobilitat de les persones pel territori entre dissabte i dilluns. Alguns entesos diuen que allò, les assemblees, van ser l’origen de les Corts Catalanes i jo afegiria que fins i tot va ser l’origen dels caps de setmana llargs , els ponts i el Servei Català de Trànsit.
Conyes a part, i pel que respecta al camí de Sant Jaume, si feu una ullada a la toponímia catalana és fàcil trobar pobles o llocs del tipus “Sant Jaume de...” o Vila... del Camí”, l’origen dels quals moltes vegades està en què es trobaven en la xarxa de camins que es dirigien a Galícia. I avui en dia és fàcil trobar senyals del camí que travessen les nostres ciutats, pobles i camps, són les fletxes grogues, jo les he trobat al polígon industrial que tinc al costat i riu llobregat amunt.
Durant un temps vaig sospesar recórrer, en autocaravana, un dels camins catalans de Sant Jaume, des de Perpinyà fins a la Franja de Ponent, i encara no he abandonat la idea.
I gràcies pel fil.
Salutacions,
Marce.

Interessan el tema, jo no tinc res per aportar de moment pero el llegeixo i m'interessa saber d'on venen les coses i nosaltres en definitiva.
Gracies pel fil.

Hola Marce...

Molta gent fa el cami de San Jaume a peu... nosaltres encanvi l'estem fent poc a poc amb l' auto....i de fet no havia pensat mai amb la part francesa de perpinyà fins aqui...:dry:Es una idea que m'atrau;-) crec que la agafaré confiada jajajaj
Vaig trobar aquest text arrel de anar darrera d' un paraula que m 'està acompanyant molt desde que he tornat de vacances....La hospitalitat...
Hem viatjat nombroses vegades a FRança , però mai ens haviem sentit tant com a casa com aquesta vegada....Crec que aquest pais de constant progres i canvi també ho ha fet al nivell que envolta aquesta paraula.
França té un sentit de l' hospitalitat totalment diferent....
Com hem llegit en el text quan un preten parlar d ' hospitalitat inmediatament rememorem als antics camins de peregrins que durant segles van marcar les rutes de intrèpids viatgers, que encara que no ho feien amb cap element itinerant jajajajaja sinó a peu:-S arrivats de tot arreu del món frecuentaven els lloc de culte sagrats. Durant els segles el sentit de la hospitalitat es va perpetuar de diferents formes formant la nostra idea moderna del que representa aquesta paraula, rebre, acollir i assistir als viatgers.
Suposo, que França com cap altre pais, ha fet servir la seva inteligència i els seus recursos que ens son molts, a més de la humilitat,el saber fer i la empatia tan propera per poder cuidar aquest art fins el màxim extrem. Saben que ser hospitalari es tradueix en comoditat i benestar i per tant ingresos:whistle:

ahhhhh ....I gràcies a tú per fer-me coneixadora del que has explicat perque ho desconeixia

Una abraçada!!!

Mª José

Si, és cert, a França notes que es desviuen pels visitants, al menys més que a la banda sud dels Pirineus.
Jo sempre he explicat aquest contrast pel fet que a França són conscients de les seves limitacions ( climatologia variable o més rigorosa, orografia més monòtona, etc) en front d'altres destins propers (Espanya i Itàlia) i aprofiten qualsevol fet diferent per convertir-lo en un motiu d’atenció, atraure visitants i que aquests es trobin còmodes per a que no marxin i acabin gastant més, que al cap i a la fi és del que es tracta.
A aquesta banda dels Pirineus hem estat més destralers: que vol el visitant? Sol, platja i sangria, oi? Doncs ja està: l’oferta s’ha basat en això i no hem anat més enllà.
Llanço unes preguntes:
Pregunta 1: quants turistes europeus coneixen el vulcanisme d’Auvèrnia? I quants d’els qui ens visiten coneixen el vulcanisme de la Garrotxa?.

Pregunta 2 : qualsevol turista que visita França acaba entrent en una fortalesa tipus Vauban ( aquella de planta estrellada). Quants turistes coneixen la ciutadella de Jaca? O quants han visitat la mare de totes les fortaleses: el Castell de Sant Ferran, a Figueres?.

Pregunta 3: és un plaer visitar el castell medieval de Carcassona. Algú de més enllà del Pirineus s’ha acostat a Olite?.

I no és qüestió d’establir una competició xovinista de a veure que la té més antiga o més gran ( encara estic parlant d'arquitectura ) és qüestió de promocionar alguna cosa més que la platja i la gandula; fer que es trobin còmodes ( les prohibicions anti-autocaravana no ajuden gaire, per exemple) i que acabin consumint alguna cosa més que sangria .

I perdoneu el rotllo, se m’ha anat la pinça.

Marce.

Caram... amb el que dius m' ha vingut una imatge al cap...... Corbera d'Ebre, a prop de Gandesa ...quants visitants de fora de Espanya ho coneixen???? es una especie d' Oradour sur glane però en petit...
la diferència????
Veient-ho no calen paraules ....ens hauriem de posar les piles....en fi:dry:
Deixo aquest enllaç per qui li interessi...
Nosaltres hi varem pujar amb la auto perque un avi ens va dir que hi caviem pels carrers... i gairebé ha de venir una grua jajajajjaj:-S

images.google.es/imgres?imgurl=http://www.acautocaravanistes...ZwS7WYJcOOjAf9yYTkBA

Tiramillas ha escrit:

Caram... amb el que dius m' ha vingut una imatge al cap...... Corbera d'Ebre, a prop de Gandesa ...quants visitants de fora de Espanya ho coneixen???? es una especie d' Oradour sur glane però en petit...

El meu pas per Oradour no l'oblidaré mai, en canvi no puc dir el mateix de Corbera...

Més petit no ho sé, però unes ruïnes plenes d'escombraries i brutícia, gens senyalitzades i un entorn molt deixat és el que vaig trobar.
Com deia "aquell", la-mentable.

Fa uns mesos vam estar passejant i parlant amb un veí arquitecte d'allà i no puc reproduir el que em va dir des seus polítics i el nul esforç que feien per aquella vila.

Tiramillas ha escrit:

Veient-ho no calen paraules ....ens hauriem de posar les piles....en fi:dry:



Tens tota la raó Josep Mª, per això dic que esn hem de posar les piles perquè estem anys llum del nostre pais vei.... si aquesta població pertanyés a França de ben segur que estaria net, ben cuidat i amb molta informació. a més de tenir una àrea per poder pernoctar...... aixi ens va, es molt trist.....no podem afrofitar els nostres recursos perque als politics no els interessa..en fi

França sempre ha sabut captar un turisme cultural molt important. Aquest ultims dies he estat demanant catalegs d'informació (brochures) per internet, i en 2/3 dies he rebut a casa tot el que he solocitat.
Tots sabem que els francesos tenen molta cura del seu patrimoni, el conserven, el restauren, el fan atractiu pel turiste i possan tots els mitjans disponibles perqué hi pugui arribar, pugui aparcar, pugui gaudir de la seva estança i li quedin ganes per tornar-hi.

Aquí, només ha interesat el turisme de sol i platja, i el dia que aquest deixi de venir costarà molt atraure un turisme cultural, ja que hi ha una gran manca de infraestructures i una gran deixadessa del nostre patrimoni.

Salutacions.

Ahhhh ... en aquests moments estic buscant informació de tots i cada un dels poblets que envolten tots els canals navegables de França: Canal du Deux Mers, Canals du Borgogne, Canals du Charente, Canals du Alsacia i molts altres !!!

Coincideixo amb els qui heu engegat aquest fil: és molt interessant! A mi, personalment, les successives intervencions m'han portat a recordar un poema de Salvador Espriu, magnífic i escruixidorament actual:

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: «Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret»,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Quina poesia més bonica i encertada!!!!
Gràcies!!!


Mireu quin enllaç mes xulo.....es una mica llarg, però llegiu-lo amb temps;-)

www.raco.cat/index.php/Pedralbes/article/viewFile/101482/152285

Una abraçada!!!
Mª José

Un dels personatges histórics que més va fer pels peregrins i viatgers que creuaven els Alps va ser Saint Bernard de Menthon.
Era fill d'una aristocràtica familia de l'Haute Savoie i va dedicar gran part de la seva vida en construir "hospices" per protegir els caminants que traspassaven les carenes muntanyoses que separen França amb Italia. Actualment aquests colls (Col du Grand St Bernard i Col du Petit St Bernard) son passos turístics envoltats de pistes d'esquí, pero al segle XI erán llocs de pas molt dificultosos i plens de perills tant per peregrins com per comercians.


Salutacions

Jo em se una altra. Va d’un desert que era el terror dels viatgers: el paisatge tan salvatge i inhòspit, l’absència d’aigua potable i el fet que al llarg de la ruta s’emboscaven pirates i bandolers el van convertir en un malson pels viatgers. Això va provocar que, per decisió reial, als extrems del desert s’acabés construint dos hospitals o albergs on es recuperaven de la travessa els supervivents o es concentraven els viatges fins constituir una caravana, i poder travessar-lo en companyia i per tant amb una mica més de seguretat. També, per decisió reial, es va establir un castell al bell mig del desert, defensat per cavallers templers.
Doncs bé, segur que els forers tarragonins ja saben de què parlo. Es tracta del desert d’Alfama, que al s.XII era una franja inhòspita de 70 km de llarg que s’estenia entre Cambrils i Tortosa. L'hospital o alberg del nord va acabar esdevenint l’Hospitalet de l’Infant, l’altre estava a Perelló.
I els cavallers eran de l'Ordre de Sant Jordi d'Alfama, i avui en dia podeu pernoctar al peu de les muralles del castell ,uns pocs metres per sobre del mar, és el Castell de Sant Jordi, a Tres Cales (l'Ametlla de Mar).
Salut,
Marce.

Ostresssssssss Neus i Marce moltes gràciesssssssss ufffffffff quina pasada!!!! Com estic aprenent!!!!
Poseu...... Poseu tot el que sabeu que m`estic nutrin de vosaltres ufffffffff Gràciessssss:kiss:

Un petonàssssss

De veritat que avui hem sento un incult,però ja ho diuen que no es pot anar a dormir sense haber apres alguna cosa.Gràcies a tots per aquest fil.
Una abraçada.
Salutacions.

Tota aquesta història la se perquè aquesta banda del litoral tarragoní m’agrada molt, he estat alguna vegada i de fet tinc un altre tema pendent per aquesta banda: fer algun tram del GR92, que he llegit que és molt maco, entre penya-segats, caletes i aigües cristal•lines, i al sud la línia primíssima del delta que s’endinsa cap a l’horitzó. Miraré d'afegir alguna foto.
Salut,
Marce

Ordres Hospitalàries i Templàries del Aveyron:

Durant el segle XII, diverses ordres religioses es van establir en aquestes terres del sud de França per hospedar els guerrers i peregrins que es dirigien a Jerusalem per reconquistar-lo dels infels. En el enllaç següent hi ha l'ordre cronologic de les Creuades:

www.conservatoire-larzac.fr/fr/larzac-templier-hospitalier/chronologie.htm

Al sur de Millau tenim una bona mostra d'aquestes poblacions que van neixer con assentaments templers i un parell de segles després, durant la Guerra dels 100 anys van ser fortificades per protegir-se dels invasors. Aquí teniu un enllaç:

www.tourisme-aveyron.com/es/culture/patrimoine/templiers_hos...on.php#tfoDebutListe


MerceCRN, m'agradat molt la teva explicació del litoral tarragoní i del desert d'Alfama.
Jepi, A una de les rives del llac d'Annecy es troba el "Chateau du Menthon St Bernard"; quan fa anys el vàrem visitar, ens van explicar la seva historia.

Salutacions

Aqui hi ha una miqueta de tot;-)





vegueries.com/historia/indexCAT.htm

Espero que algun forer historiador em corregeixi, però quan parles d’ordres templeres o de cavallaria establertes al sud de França a partir del XII això em fa olor a forces per lluitar i controlar territori infidel...en aquest cas contra els occitans càtars.
No oblidem que el sud de França era un territori no francès, o millor dit : no franc. De fet els comtats meridionals mantenien més relació ( històrica, política i cultural) amb la casa comtal barcelonesa que amb els francs. El tema càtar va ser una bona excusa pels francs per estendre el domini fins al mediterrani, apropiar-se del ric Migdia i parar els peus als catalans més enllà de Salses; per a Roma els càtars eren una amenaça espiritual, i era qüestió de fer neteja.
Tornant al tema: aquestes ordres templeres establertes a Occitània em fan més pinta de “destacaments” en territori comanxe ( llegiu: càtar) per al seu control militar i religiós, una vegada es va passar el corró franc per terres occitanes.
Bé, acabo de barrejar en quatre línies els templers, els càtars i el Vaticà; només falta afegir una mica de iluminatis i algun extraterrestre, i ja tenim una pel•lícula del Nicolas Cage.
Salut,
Marce.
Per cert: Salses , al Rosselló, té un castell molt guapo i digne de ser visitat. Si podeu fer la visita guiada, encara que sigui en francès, podreu descobrir coses molt sorprenents de la història de Catalunya.

En el primer post d'aquest fil s'esmentava el viatger, aventurer i comerciant Marco Polo. Doncs bé, també hi ha un viatger i aventurer català d'una vida apassionant: Alí Bey. El seu nom real era Domènech Badia i Leblich, i havia nascut a Barcelona a la segona meitat del segle XVIII; va ser funcionari, botànic, orientalista, polític, espia, aventurer... Com el Garbo de la segona guerra mundial, tenia diverses personalitats i es veu que feia beure a galet a tots els que se li posaven al davant, des de Godoy fins a Carles IV, Josep Bonaparte, Lluís XVIII, Chateaubriand... A la Viquipèdia hi ha resum interessant de la seva vida:
ca.wikipedia.org/wiki/Dom%C3%A8nec_Badia_i_Leblich